Aquest cinquè dia de viatge recorrem el tram que va d’Arzúa a Pedrouzo. El dia s’aixeca ennuvolat i una mica fred. És una etapa que s’assembla en certa manera a la d’ahir, encara que les ascensions són més gentils.
Apresa la lliçó, avui toca esmorzar correctament. No sé què passarà als pobles amb els entrepans, tots em semblen mida XXL. Tot just sóc capaç de menjar la meitat, fins i tot menys, deixant el sobrant com a piscolabis durant la ruta.
Pocs són els elements a destacar del recorregut que va d’Arzúa a <a href=”http://xacopedia.com/Pedrouzo_O” target=”_blank” rel=”noreferrer noopener nofollow”>Pedrouzo</a>: bosc, camps , més bosc, algunes cases, rierols, més bosc,… Us comptaré doncs, la forma peculiar amb què vaig viure aquesta jornada.
D’inici, i durant els 3 primers quilòmetres, sembla com si tots ens haguéssim posat d’acord a mantenir les distàncies entre nosaltres. Una mena de tractat de “no avançament”. Resultava relaxant contemplar com tots ens integràvem perfectament a l’entorn, cosa que em permetia centrar-me en “aquí” i “ara”. Més sobtadament, escolto les primeres petjades sobre el terreny que s’acosten ràpidament cap on jo em trobava.
Es tractava d’una noia, amb qui em vaig creuar el dia anterior i que, després de desitjar-me “Bon camino”, amb pas lleuger, molt lleuger, decideix trencar el tractat i posar-se al capdavant. Amb aquest acte, s’obre una petita bretxa a l’estat de pau interior en què em trobava submergit, de manera que dues opcions s’obrien davant meu: tornar a aquest estat de pau o presentar batalla (metafòricament parlant, és clar). Analitzo breument les dues opcions i em declino per la segona.
Accelerant!
Presa ja la decisió, inicio gradualment l’acceleració però just llavors apareix la primera pujada, no gaire pronunciada però si prou llarga com per aconsellar tornar al ritme anterior. Observo a mi anònima contrincant amb l’esperança que es prengui un respir, més ella no sembla estar per la feina. És més, no se li acudeix altra cosa que prémer el pas. Deu ser aquesta mena de senderistes que es creix amb les pujades (no és el meu cas).
Per un moment la seva reacció davant l’obstacle m’atordeix, era difícil d’imaginar que toparia amb una adversària tan preparada, gairebé diria atlètica. Però lluny de doblegar-me davant l’evidència, decideixo no a donar el meu braç a torçar tan fàcilment i fico la reductora mentre pressiono també l’accelerador. No porto pulsòmetre, però segur que el meu ritme cardíac no baixava de les 140 pulsacions/minut.
Després de 7 quilòmetres de constants aproximacions i distanciaments, s’obra el miracle i aconsegueixo depassar-la. Quin moment de glòria!! Sens dubte em mereixia un trofeu d’enormes dimensions per la meva tenacitat. Però era conscient que mantenir-se al Podi seria complicat davant d’aquest rival, molt superior a mi quant a capacitat pulmonar es referia, de manera que decideixo penjar les botes i retirar-me com un campió. Atur en sec, repòs a terra la meva motxilla, em bec d’un sol glop mitja cantimplora i deixo que ella em superi fins a perdre-la de vista en horitzó. “Bon camí pelegrina!!”.
Penjar les botes…
Referent a això de penjar les botes, en aquest tram són moltes les fites en què trobo botes penjades sobre elles, probablement de pelegrins que van decidir abandonar el seu somni davant el cansament acumulat, deixant allà l’empremta de l’esforç per coronar el cim de tot pelegrí , arribar a Santiago de Compostela.
I parlant d’esforç, de constància i de tenacitat, aviat pas davant d’un pelegrí que pateix immobilitat total a les dues cames, avançant lentament pel camí amb ajuda de dues crosses. No puc ni tan sols imaginar la dimensió de l’esforç que cal per completar cada tram amb un handicap com aquest. Així que decideixo simbòlicament, desprendre’m del trofeu acabat de guanyar per lliurar-lo en el més complet dels silencis. Ell sí que és realment un campió.
Arribo per fi a Pedrouzo, final d’etapa i amb una població d’aproximadament 300 habitants que conté més de 2.000 pelegrins al dia. Aquí podem trobar supermercats, caixers, botigues de souvenirs, perruqueries, quiropràctics i una infinitat de restaurants i cafeteries.
Després de rebre les pertinents i encertades indicacions del responsable de la Pensió on m’allotjo, decideixo dinar al restaurant Pedrouzo, on per 12€ tens un excel·lent menú de vedella a la pedra (amb salsa a part de l’estil chimichurri), patates fregides, amanida , postres i beguda. Altament recomanable!
Espero que us hagi agradat el relat d’aquesta cinquena etapa que va d’Arzúa a Pedrouzo. Llegeix també que va passar a la SEGÜENT ETAPA i apunta’t a qualsevol dels Camins que t’oferim des de Creative Rural.
