Amb l’etapa que va des de Pedrouzo a Santiago de Compostel·la concloem el nostre viatge per la més important ruta de pelegrinatge d’Occident.
El dia comença aviat, a les 6:30. A aquella hora abandono l’hotel i em dirigeixo a una de les dues pastisseries del poble que obren a les 6h per esmorzar. Entro a la més concorreguda, l’altra va més justa de clientela. Mai saps si la diferència és deguda a un tema de qualitat, de fama o només de sort, però és cert que acostumem a movem per referències.
Són les 7:15 i començo a moure’m. Desfaig el darrer quilòmetre que vaig fer ahir per accedir al meu allotjament i aviat entro en una zona boscosa. La quantitat de pelegrins que a aquesta hora es concentra en aquest primer tram de la ruta que va de Pedrouzo a Santiago se surt del que és habitual. Com que no m’agrada gaire marxar a la cua d’un grup, bàsicament perquè em tapen la visió diàfana del camí, decideixo mantenir el ritme fort amb què vaig arrencar a la pastisseria.
Començo a deixar a les meves esquenes pelegrins i més pelegrins. Per ser el meu darrer dia de ruta, em sorprèn el ritme al qual sóc capaç de caminar. Velocitat i energia que contrasta amb les cares que observo al meu pas. Alguns, en veure com els avanço, no poden evitar fer algun comentari. Per exemple: “veus, a aquest no li cal la bici” (en referència a un comentari anterior), o bé un altre de més curt on exclamava un “jo..r, vaja màquina”. Quin xut… amb un públic tan entregat un es ve a dalt ràpid!!
Primeres pujades de Pedrouzo a Santiago
Avui les pujades es concentren en dos trams, la primera entre Amenal i Cimadevila i la segona entre Labacolla i el Monte do Gozo. Estic començant a agafar el tranquil a les pujades, compensant les mancances respiratòries amb exercicis d’hiperventilació que m’ajuden a superar-les sense reduir excessivament la velocitat. A més, les pulsacions les mantinc controlades, per la qual cosa el meu cos dóna senyals que tot va bé.
A la Labacolla, localitat avui és coneguda per albergar l’Aeroport de Santiago, antigament els pelegrins rentaven la roba i els cossos per presentar-se degudament davant l’apòstol. Aquest costum higiènic, els permetia ascendir a bon pas fins al Monte do Gozo (anomenat així perquè era el primer punt on es veia la ciutat). A dia d’avui, l’existència d’un complex hospitaler construït des de la capella de Sant Marc cap avall ha arruïnat aquest paisatge.
Comença el descens per l’altra banda del Monte do Gozo i estem expectants de veure encara que només sigui un detall de la Catedral. Això no passarà fins que transitem per la Rua de Sant Pere, a un quilòmetre exacte del Monument. Aquest bonic carrer se’l veu ple de vida, de comerços, restaurants i pastisseries on comprar un pastís de Santiago.
L’entrada a Santiago
L’entrada a Santiago es produeix just quan abandonem el Monte do Gozo. Com passa amb l’entrada a bona part de les ciutats, no serà aquesta de les millors visions que hàgim tingut al Camí. Cartell i una estàtua de grans dimensions ens anuncien l?arribada al nucli de la ciutat.
A partir de la Plaça del Carme arrenca el nucli antic, amb carrers cada cop més concorreguts, músics i artistes de carrer s’ubiquen per tot arreu, sempre envoltats d’un públic ocasional.
I, per fi, com a culminació de la etapa Pedrouzo a Santiago, entro a la Plaça d’Obradoiro, accedint des de la part del darrere i passant darrere d’un petit túnel. Molts són els grups de persones que es concentren a la plaça i no és difícil percebre l’explosió d’emocions que hi ha en aquest lloc. Abraçades, rialles i també plors.
I és que fer el Camí res té a veure amb sortir a fer una passejada o una excursió. Són moltes les hores en què li exigeixes els peus que aguantin una mica més, als pulmons que albergin més oxigen i al teu cor que batega amb força però de forma controlada. A això, potser li has de sumar un clima advers. També la manca d’hores de son o haver-te separat durant uns dies de la família o parella. Jo tampoc no vaig poder contenir part d’aquesta emoció, vaig tancar els ulls, vaig inspirar profundament i li vaig regalar un somriure al sol.
Entrar a la catedral i recollir la “Compostela”
Després d’aquest moment, pots optar per entrar a la Catedral (compte, primer hauràs de deixar la teva motxilla a Campus Stellae situats a la Plaça de la Quintana, ja que no permeten l’accés amb elles), o bé anar-hi al directament a la Oficina d’acollida del Pelegrí (Rúa Carretas, nº33), on donaran la “Compostela” que acredita el teu pelegrinatge a la Tomba de l’apòstol Sant Jaume. Jo m’havia proposat arribar per a la missa de les 12h. Just a aquella hora estava pujant per les escalinates de la Catedral mentre sonaven les potents campanes.
A la nit, toca descansar del viatge i en aquesta ocasió vaig escollir l’Hostal Alfonso. Aquest és un petit establiment molt cèntric alhora que tranquil, ja que està situat davant del parc de l’Albereda. La meva habitació gaudeix de spectaculars vistes a la Catedral. Truita de patates, pebrots del padró i algunes copes de bon vi albariño ens acompanyen en aquest sopar de comiat amb què, improvisadament, ens han obsequiat els amables amos de l’Hostal.
Bona sort i bon Camí Pelegrí!
