L’etapa de Portomarí a Pales de Rei serà la segona del Camí de Sant Jaume. Abandonem el poble passant davant de l’església de Sant Nicolau, avui amb una imatge ben diferent de la del dia anterior. El que ahir era pura gresca de centenars de pelegrins, avui és un recés de pau, circumstància que aprofito per ordenar els meus pensaments de cara a la jornada que ens espera.
La sortida de Portomarín arrenca costa avall per tornar a creuar l’embassament de Belesar per un discret pont, però només travessar-lo aquest conat d’alegria es trunca ràpidament en observar la pujada que es aveïna, la qual dominarà una part important de la jornada. La primera refeta, de poc més de quatre quilòmetres, ho farem al més sepulcral dels silencis. Tot i això, tota regla té la seva excepció, i davant meu una parella, la noia rossa, corpulenta de la qual i llargues trenes rosses, possiblement sueca, comença a entonar una bella cançó, es tractarà d’un cant víking?… penso jo. Reconsidero la meva primera intenció d’avançar-los, per escoltar la cançó completa, una forma d’arrencar el dia.
Continua l’ascensió, i canvio el cant víking pel de milers d’ocells que flanquegen el camí. El dia promet altes temperatures (estem en plena Onada de calor), amb valors màxims de 37 graus. Si estiguéssim a qualsevol altre lloc del món i sota aquestes condicions, desistiríem de caminar, però quan fas el Camí de Sant Jaume, res no et pot parar, ni la pluja, ni el fred, ni els feliços 37 graus d’avui. És un dels molts efectes beneficiosos que aporta el camí, posar-te en mode “repte” i treballar la teva determinació.
El final de la primera pujada de l’etapa de Portimarín a Palas de Rei
Després de 5 quilòmetres, arribem al que sembla el final de l’ascensió, o almenys voldríem això. Però no, només és un petit descans abans de continuar pujant, això sí, amb pendents ja menys pronunciats.
Avui ens trobarem amb diverses fites que ens senyalitzen desviaments complementaris. Depenent de la nostra forma física i de les condicions climatològiques, els podrem fer cas o no, i avui clarament “serà que no”.
Arribem a l’alçada d’una antiga fàbrica de porcellana i toca creuar amb compte per primer cop la carretera. Hordes de pelegrins s’aproximen per la rereguarda i d’altres s’ubiquen davant meu. És una etapa llarga i tothom s’aplica allò que “a qui matina, Déu ho ajuda”. Si ahir van ser els Mexicans els que van dominar l?ocupació de la via, avui són els andalusos els reis absoluts. Marxen en grup entre rialles i alguns acudits, en una processó que clarament recorda alguna de les nombroses romeries que tenen lloc a Espanya, especialment al sud de la península.
Entre Castromajor i Hospital de la Creu, una nova pujada costeruda ens treu l’alè, però en arribar a la part alta de la muntanya, les vistes ens recorden que si va valdre la pena. Breu parada en un restaurant per hidratar-se ia la sortida aquesta exposició de tractors crida la meva atenció. Estem en una zona rural que viu de la terra i del bestiar.
Arribem a Vendes de Narón
La següent parada serà a Vendes de Narón, un altre petit llogaret amb un parell d’albergs / restaurants. Es pot parar a menjar aquí o fer-ho una mica més endavant. Pel camí, em creuo amb una casa que té curiosos parterres com el dels bolets verinosos i la marieta. És clar que contra gustos no hi ha res escrit, i personalment reconec no he après a apreciar la bellesa d’aquests jardins ornamentats amb motius com poden ser els set nans, trols, gnoms, marietes o bolets al·lucinògens.
El sol cau de valent, i després d’un breu descens on trobem una creu davant la qual s’hagin apostat una vintena de pelegrins francesos (circumstància que aprofito per treure a lluir el meu escàs vocabulari en aquesta bella llengua, amb un breu “Bon Apres -midi”), arribem a un alberg, no recordo si a Lameiros oa Ligonde, on un grup de joves voluntaris ens obsequien amb begudes fredes o calentes (llimonada en mi cas), amb els seus millors somriures i, per als més oberts atrevits, amb abraçades. Davant l’alberg, unes simpàtiques gallines sortegen la calor amb aigua abundant.
Darreres pujades de Portomarín a Palas de Rei
Continuem el camí amb les darreres pujades, disminució en nombre compensada amb l’absència d’arbrat, cosa que ens permet millorar notablement el nostre incipient bronzejat. Just en aquest punt m’uneixo a una jove parella valenciana, tots dos summament agradables. M’expliquen entre rialles com li havien fet fora a la jornada 4 quilòmetres extres en desviar-se per veure una església i rebre una llarga explicació de cura de tota la història d’aquell sant lloc. M’imagino els pobres, tots dos molt educats, suportant les explicacions durant gairebé una hora.
A molts pobles es fan visibles les hortènsies, generalment blavoses, envoltant fins i tot com en aquest cas, la totalitat de la casa. A pocs metres d’aquesta casa, se sent algú que està aprenent a tocar el violí, el tema escollit “La Marsellesa”, molt adequat els dies que corren.
Finalment, després d’una baixada, arribem aPalas de Rei . Des de les primeres cases i la piscina municipal, encara ens queda un quilòmetre fins arribar al centre del poble, on hi ha multitud d’albergs i aquesta església.
Fi de la jornada (d’una mica més de 23 quilòmetres) i ens retirem a descansar, no sense abans en el meu cas per aprofitar a pintar un preciós horriu situat al jardí particular del meu allotjament.
Espero que us hagi agradat el relat d’aquesta segona etapa que va de Portomarín a Palas de Rei. Llegeix també que va passar a la SEGÜENT ETAPA i apunta’t a qualsevol dels Camins que t’oferim des de Creative Rural.
